Fot-li castanya al halloween!

PicCollage

(Dedicat a la meva filla Laia, que ha creat aquest senzill i explícit collage)

A primer cop d’ull sembla que aquesta cosa del halloween és molt engrescadora per la mainada, fins i tot en fan publicitat aquests dies a Port Aventura. La veritat, no hi entenc ni en sé gaire d’aquesta tradició que hem conegut a les ianquis (no em penso documentar ni falta que fa). Evidentment, per les dades, ha de veure amb els morts, la por i el terror que inspira el més enllà. La mainada es revesteix de zombis, fantasmes i tota mena de bestieses d’aquesta mena i s’ho passen bé fent-se por i fent ganyotes terrorífiques, i és clar, tots sabem que les criatures no deixen res per verd a l’hora de fer gresca, provingui dels Estats Units o d’allà on sigui.

Però resulta, que aquí a Catalunya, ja tenim des de sempre una celebració per a Tot Sants, la castanyada (tampoc em penso documentar ni falta que fa), que consisteix a torrar castanyes i moniatos i menjar-los en família. A més a més, és habitual trobar als carrers i places de les principals ciutats del país, les castanyeres, que couen i venen castanyes fetes de poc ficades en senzilles paperines, en modestes paradetes, encara que no és pas d’estranyar de veure’n en forma de màquina de tren antiga, per allò de cremar carbó. Malgrat tot, entre els infants i preadolescents, la castanyada no té el ganxo de halloween, suposo que reduint la qüestió al mínim, degut a l’impacte mediàtic de tot els que és ianqui versus el que és català. No comparéssim pas. No pas de cap manera, ui no.

Tot plegat, això del halloween traspua certa violència: morts, zombis carnívors, destrals i ganivets clavats al cap, carabasses monstruoses, molta sang i fetge en general. Si el que atrau és aquesta violència explícita, jo els demostraré que la “castanyada” comporta més violència, evidentment d’altre mena, a veure si d’aquesta manera recupero l’interès de la mainada per la nostrada castanyada. No sé si és mèrit o demèrit escriure pràcticament tres paraules seguides acabades en “ada”, ho deixaré com a mostra de la violència a l’hora d’utilitzar el llenguatge.

Exemples de violència relacionats amb la castanyada:

  • Què solem dir quan algú ens fa emprenyar en grau summe?: et cardaré (fotré, a Barcelona) una castanya que te’n recordaràs…
  • Què se sol dir quan un conegut ha patit un accident i s’ha trencat una cama?: es va cardar una castanya de nassos en caure d’una escala a casa seva…
  • Què diem quan veiem un accident amb dos cotxes que han topat?: Vaja castanya s’han cardat aquests dos, potser hi ha ferits i tot, …
  • Com ens expressem en veure que una persona sagna ostensiblement per una ferida al cap?: hòstia, quina castanya s’ha fotut!
  • I que diem quan els mossos d’esquadra s’abraonen contra manifestants decidits a tot: anem-nos-en que aquí no tardarà a haver-hi castanyes…

No vull pas avorrir més amb exemples, crec que ha quedat prou clar. Aprofito aquest article per reivindicar la nostra castanyada i per donar-li un nou enfocament, relacionat amb els exemples descrits, potser així tindrà més èxit i serà més notòria. Les nostres tradicions són la nostra cultura, la nostra forma de ser i no s’han de perdre.

Apa, bon cap de setmana i compte a no cardar-vos una castanya amb el cotxe, o fent esport o bricolatge a casa. Ui, m’acabo de cardar una castanya al genoll amb el cantó de la taula, quin mal…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escala a la fred.

 

 

Unknown

(A Empori el mot “fred” era femení)

L’escala de la vella casa de can Pellofa d’Empori. Va arribar un dia, no crec pas que tingués més de set anys que van remodelar les corts dels animals de baix per fer-hi un piset de cel ras, una nova cuina i menjador, així com una entrada, tot a peu de carrer. No sé per què, ni m’ho van dir ni els hi vaig preguntar. Des d’aquell dia, la cuina de dalt va deixar d’estar operativa i de resultes, la llar de foc nova ens escalfava quan érem a baix, però el d’alt restava gèlid. I tots dormíem a dalt: els avis dormien sota cairats a la banda del carrer Hospital, orientats a nord; els pares a l’altre extrem que donava al terrat, orientats a sud, i jo al mig, en una habitació sense finestres, orientada a enlloc. Quan arribava la fred de l’Alt Empordà, l’hivern es feia molt llarg. Anar a dormir a dalt, a la part vella era un suplici, embolicat en un munt de pesades mantes i abraçat a l’ampolla d’aigua calenta. Ja podia estar mig desmaiat, que no veia mai l’hora d’anar a dormir, tan sols ficar els peus a l’escala que conduïa al d’alt em gelava fins al moll de l’os. Els llençols eren humits de la fredor endèmica que ho impregnava tot. Un pis tan gran, amb cuina, menjador i quatre habitacions, on només s’anava a dormir, no era pas el lloc més acollidor de la casa. Per tot això, pujava l’escala de casa a poc a poc, retardant tot el que podia el fet de haver d’enfrontar-me a la solitud i la fredor intensa, de la mateixa manera que de bon matí baixava els escalons volant amb l’esperança de poder escalfar-me a la llarg de foc de baix que sempre romania encesa per aplegar a tots els membres de la família. L’escala de casa separava de manera dràstica dos mons ben diferenciats, el d’estar i viure durant el dia i el de dormir, el del confort i el de la rudesa extrema. Era l’escala a la fred, on els escalons indicaven un per un la sobtada baixada de temperatura. Era com entrar en una obertura practicada en una glacera. I no exagero pas. La fred és el record més viu de la meva infantesa.

 

 

 

 

 

Paisatge d’Empori (Sant Pere Pescador)

DCIM105GOPRO

Panoràmica des d’Empori en direcció a l’est, a la sortida de sol. Tot és pla, a nivell de mar si fa o no fa, metre amunt metre avall. En primer terme, camps i més camps de pomeres, no hi ha tros sense conrear. La desembocadura del riu Fluvià, reserva d’aus de tota mena, mostra el meandre que configura l’illa d’en Caramany, en la que un dia em vaig meravellar de veure un ramat de sis o set daines banyudes. Al fons de la gola del riu es poden veure els últims plecs, un xic arrodonits, de Les Alberes, que moren a cap Norfeu. Si es ressegueixen amb la mirada les fileres de xiprers i pollancres és fàcil d’endevinar per on van els camins que duen als camps i a mar. Tanmateix, en la mateixa observació també podeu endevinar d’on ve la tramuntana, doncs hi són posats per protegir pomeres i persones d’aquest impetuós vent del nord. La platja és absolutament verge com un es pot fer la idea veient la puresa de la línia de l’horitzó, on es confonen terra, mar i cel, indiferents a l’absència de construccions o edificis de qualsevol mena. El verd no és pas res un verd de muntanya, ans al contrari: és un verd de plana, de fertilitat, de fecunditat i d’esperança en la futura collida de pomes i altres conreus. Cap a la dreta de la panoràmica hi ha el cortal de la Vila, on l’avi tenia un camp d’userda i on anàvem en carro tirat per l’euga de casa, la Linda. Jo corria ben sol per la llarga platja de set quilòmetres feta de dunes, sorra fina i infinitat de curculles. Al bell mig de la badia de Roses, Empori roman silent, indiferent al pas del temps, si no fos per la perfecció de les plantacions dels arbres fruiters. Tot al seu ritme, natura i pagesos evolucionen. Així és Empori. Així la veig. Així la sento.

 

 

“Perdone, no le entiendo.”

Foto del día 15-10-15 a la(s) 11.37

Avui a Rubí (Vallés Occidental), m’he trobat amb un home de 62 anys que no m’entenia quan al principi, jo li parlava català. M’he vist obligat a parlar en castellà. Evidentment, li he preguntat si era foraster de fora de Catalunya i feia poc temps que residia al país. La resposta m’ha deixat garratibat: feia més de quaranta anys que vivia i treballava a Robí, procedent d’un poble d’Almeria. M’ha dit que per raons de companys de feina i veïnatge de la ciutat, no havia tingut massa ocasions d’aprendre el català. I així estava la cosa: ell monolingüe i jo bífid.

Al llarg dels anys he conegut i conviscut amb moltíssima gent que només era capaç de parlar en castellà, però com a mínim podien entendre el català. El cas d’aquest home probablement és rar, però us asseguro que és real.

Haig de suposar que ell no se n’ha adonat però jo m’he sentit ferit i trist. Hores més tard he reflexionat sobre el perquè de la meva tristesa i no he sabut donar-me raons vàlides, sobretot perquè tenia por de què la meva ferida s’imposés a altres consideracions políticament correctes, per dir-ho d’alguna manera.

En aquests moments transcendentals en què una majoria de diputats al Parlament de Catalunya, es disposen a iniciar una legislatura que ha de portar el país cap a la independència, o això diuen, o això alguns ingenus ens pensem que faran, percebre aquestes petites anècdotes humanes, molt humanes, ens ha d’animar a mirar de comprendre la realitat actual de la nació. Penso que cal fer un gran esforç de proïsme, alhora que ser contundents en l’anhel d’afermar i ancorar la nostra llengua i cultura, no només a l’escola (evidentment) sinó també, sobretot, en el dia a dia: en el treball, en l’oci, al carrer, amb les autoritats, en les botigues, … En totes i cada una de les nostres activitats i relacions. Si no és així, la nostra llengua morirà lentament d’inanició. Només heu de caminar per Barcelona i parar l’orella.

Si tenim un país i volem tenir un estat, també hem de voler que la nostra parla –ja que ens ha estat donada pels nostres pares- perseveri en el present i es generalitzi en tots els àmbits en el futur.

 

Perquè em considero català i prou

Planet Earth in universe, space, galaxy in a nebula clouds

A veure si anant pas a pas m’aclareixo de qui sóc o de què sóc, no com a espècie, gènere o professional, sinó com a subjecte d’una comunitat.

Provinc de Sant Pere Pescador (Empori, pels iniciats) per tant, sóc santperenc. Sant Pere Pescador pertany a la comarca de l’Alt Empordà, doncs, sóc alt-empordanès. L’Alt Empordà té una comarca bessona, el Baix Empordà, a les hores es pot afirmar que també sóc empordanès a seques. L’Alt Empordà forma part de la província de Girona i estic legitimat per dir que sóc gironí. Girona és una de les quatre províncies actuals que formen la regió autònoma i peculiar de Catalunya, de la qual cosa es dedueix que sóc català. Catalunya, de moment forma part de l’Estat Espanyol i el meu DNI, així com passaport i carnet de conduir diuen, afirmen i rubriquen que sóc espanyol. Seguim avançant. Geogràficament, L’Estat Espanyol està ubicat dins del que es coneix com a península Ibèrica, per tant no és pas cap disbarat que sóc ibèric. Ara fem un salt de qualitat, la península Ibérica forma part d’Europa; no hi ha dubte, sóc europeu de cap a peus per dret de naixement. I a on es troba Europa?: doncs al planeta Terra, que forma part del Sistema Solar, ubicat en un dels extrems de la Via Làctia, que rau immersa en l’Univers. En definitiva, també sóc terrícola, solerenc, vialactienc i universalenc.

Repasso tot el que sóc: santperenc, altempordanès, empordanès, gironí, català, espanyol, ibèric, europeu, terrícola, solarenc, vialactienc i universalenc. Bé, potser he anat un pèl lluny amb els gentilicis. És el que sol passar quan un s’embala i no sap o no vol aturar-se. Penso que és bo, que convé, aturar-se en algun lloc on un es pot sentir físicament i emocionalment còmode i a gust, proper i afí a tot el que l’envolta: persones, cultura, llengua, manera de fer, economia, geografia, meteorologia, etc.

Per un munt de raons indestriables, el qui us parla, s’ha plantat en “sóc català”.

Només espero que els que es troben en altres estadis del “sóc” respectin la meva plantada, com jo he de respectar-los a ells. I si algú no està en cap “sóc”, en deu haver-hi, també els prego que entenguin que hi ha persones que necessitem pertànyer a una comunitat determinada, més o menys gran o important, però concreta. Per alguns, el món és massa gran, massa divers, inabastable, inescrutable.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Calma tensa al facebook nostre de cada dia.

photo-1434873740857-1bc5653afda8

Onze dies després de les eleccions, predomina la calma i la pausa en general. Independentistes, unionistes, federalistes, tercera via, i d’altres s’han agafat un temps per llepar-se les ferides i com se sol dir, carregar les piles. Evidentment, es continuen compartint noticies o acudits en un sentit o l’altre, però menys virulentes, amb el to suficient per no abaixar la guarda del tot. Han tornat els posts tendres dels animalistes, els interessats que utilitzen el mur per fer publicitat i només publicitat, els ufanosos dels seus viatges, els posts de denuncia, i per esmentar els més assidus: els selfies d’en Joan Teixidor a l’ascensor, les palmeres d’en Rafael Boladeras, l’entendridora cohabitació de l’Enrique González amb l’Hospital del Mar, els partits de basquet dels fills de l’Anna Frago, els poemes de Manuel Hualde, el gust estètic de Pepino Garcia, les fotos de l’Ignasi Reventós, etc., etc. Segur que em descuido de nomenar molts altres que m’agraden i que segueixo, però amb els exemples anteriors només he volgut deixar constància de la diversitat i amenitat habitual al mur.

Ara vull ressaltar dos tipus de post ben oposats:

1r. El post de dijous passat d’en Ricard Gresa, reflexionant sobre la intenció d’ofendre i demanant-nos tolerància a tots. Un molt bon article que recomano a tothom.

2n. Els posts d’un antic amic meu de joventut que viu a Canarias i que dia rere dia segueix buscant i rebuscant entre SCC, Dolça Catalunya, Libertad digital i altres perles, tot allò que insultí furiosament als catalans, sobiranistes o no. Ofensa rere ofensa. Pura maldat. No l’he tret del mur només per recordar la rancúnia d’algunes persones vers Catalunya (aquest diu que hi va viure 25 anys).

Bé, després de la tempestat ve la calma, però no dubteu que al mateix temps, a la calma sol succeir-la una nova tempesta. Ens hi trobarem, que no em falti ningú.

Jo confesso…

Foto del día 01-10-15 a la(s) 12.47

Des de fa uns quants anys he estat adoctrinat per TV3, el 3/24, Super3, Esport3 i el canal33, i a la pràctica ja gairebé mai parlo en castellà, em costa d’entendre’l i el llegeixo amb certa dificultat, per haver perdut l’hàbit de llegir en aquest idioma, llibres i diaris.

Suposo que aquest adoctrinament, a algunes altres persones, els ha afectat en les seves idees polítiques o en la manera de veure el món, a mi m’ha afectat en la capacitat d’expressar-me en castellà, tal com dic en el primer paràgraf d’aquest post.

I l’he cagada. Ara m’adono que no em serà tan fàcil tenir tractes amb els castellans d’Espanya i amb els ciutadans dels països d’Amèrica de parla espanyola. No puc dir “fenomenal”, “hasta luego” o “salmonete”, per posar uns exemples senzills, sense embarbussar-me. I prometo que abans sabia dir-ho a la perfecció i de forma espontània.

A Barcelona les passo magres si vull anar a veure una peli, la immensa majoria es projecten en castellà. I el que és pitjor de tot, no m’entenen i no els entenc, al carrer, als bars, al metro, i en molts llocs, doncs el castellà és l’idioma majoritari de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana, o almenys a mi m’ho sembla.

Per una persona que va estar adoctrinada per la dictadura espanyola fins als vint-i-cinc anys, tirar tot aquest know how és d’imbècil, això no es fa, és anar enrere com els franquets. És regressió sense pal·liatius. Al cap i a la fi, per què collons serveix parlar, escriure i llegir en català? Només ens entenem entre uns quants de nosaltres (els catalans), alguns valencians, alguns illencs de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, alguns de la Catalunya Nord, alguns aranesos, alguns occitans dels sud de França, algun despistat de l’Alguer, i no vull oblidar a alguns de les franges de l’Aragó. Ah, i amb alguns andorrans. Poca cosa si és compara amb el gloriós llegat de l’empremta castellana a Amèrica. El mal sembla fet, però haig d’intentar refer-me. Només així podré redimir el meu pecat i la meva incultura.

M’he imposat una penitència a l’alçada del pecat: a partir d’avui només veure Tele5, Antena3, La Sexta, la Cuatro, la Siete, 13TV, TV1 i tota la resta que emeten en castellà. Una altra decisió que he pres: deixaré l’Ara i em faré subscriptor d’EI Mundo. I en la recerca desesperada de la redempció, provaré de llegir un llibre de Vargas Llosa o de P.J. Ramírez.

Em veig obligat a desterrar les emissores catalanes abans esmentades de la meva visió i oïda. Haig de des-adoctrinar-me de les consignes dels malparits de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per culpa seva m’he adonat que ja no sóc un bon espanyol, tal com constata el meu passaport, DNI i carnet de conduir. De fet, no sé pas ni que sóc, pot ser només un capsigrany qualsevol.