El puto vianant contra els conductors de cotxes (1)

images

Certament la paraula “vianant” només es pot aplicar a la gent que camina (els que corren és un altre món que potser en parlaré un altre dia) per Barcelona. A poble no es camina pas, doncs, en un no res et trobaries als afores o al poble veí (les persones rurals van a l’hort o al camp amb bicicleta, moto, cotxe, tractor, furgoneta o cotxe, tanmateix és sabut que agafen el cotxe fins per anar a pixar).

Els comentaris que abocaré en aquest article són fruit de l’experiència pròpia i l’observació, tenint en compte que és inevitable un xic de subjectivitat, no massa.

El vianant tipus de Barcelona camina despresa si val sol, per a qualsevol observador resulta obvi que va a algun lloc o torna, això dependrà del que porta a sobre. I si camina despresa, és perquè hi està avesat, tendeix més a passes curtes i ràpides que a les grans gambades.

Com és fàcil suposar hi ha vianants modèlics, vianants capsigranys i regulars, em refereixo al comportament amb les normes de circulació que imperen a la ciutat.

Anem a suposar que parlem d’un vianant ni molt bo ni molt dolent, com podria ser el meu cas, a què s’ha d’enfrontar respecte al tràfic de cotxes?

  • Primer de tot, als cotxes que aprofiten al màxim un semàfor en ambre i també als que es precipiten a sortir quan encara no està verd. En un cas i en l’altre hi ha la possibilitat real que un vianant es trobi a mig creuar i hagi d’arrencar a córrer per arribar a l’altra vorera sa i estalvi. Si no ho fa, tant se val perquè no pot o no vol, s’arma el ciri pasqual incloent els insults, sense descartar la possibilitat de prendre mal.
  • Els que coneixeu Barcelona, ja sabeu de la dificultat de creuar a les cantonades de l’eixample on els conductors tenen ambre per girar i els vianants, verd. No vull ser morbós i explicar els atropellaments i espants constants d’aquesta zona, només afegiré que em recomano a mi mateix, a les filles i a tothom que no facin ni un pas sense abans comprovar si els cotxes que giren tenen els frens en condicions.
  • Uns dels aspectes més sorprenents, feu la prova si no us ha passat (ben pensat, millor que no), consisteix a creuar amb semàfor vermell (pel vianant s’entén, se’n diu fer un “daltònic”) quan només ve un cotxe de lluny i creus que tens temps de sobres. Constatareu que aquest cotxe no frena per precaució, ans al contrari, accelera amb rumb de col·lisió. Us preguntareu per què?: només he arribat a una conclusió plausible: que el conductor del cotxe té raó que no has de creuar i que per tant, té permís per matar, com en James Bond. Per alguna raó que desconec, el conductor necessita manifestar constantment la seva superioritat moral sobre el puto vianant.
  • A més a més quan hi ha molta circulació i els cotxes obstrueixen el pas de zebra del vianant, la sensació de selva hostil és claríssima. I si sense voler, en passar entremig dels cotxes bonament com es pot, toques alguna carrosseria un xic amb una bossa, cartera o qualsevol cosa que portis, et miren amb cara d’assassins. Fot mitja basarda.
  • Un altre fet rellevant: per la vorera també si troben cotxes creuats que no deixen passar, són els que surten dels garatges sense cap mirament pel vianant (haurien de quedar-se just a la sortida del garatge, sense ocupar la vorera i esperar poder entrar al carril del carrer, però tant se’ls en fot) i és clar, tot sovint queden atrapats a la vorera. En aquest cas, has d’esperar i posar bona cara encara que vagis carregat amb una garrafa d’aigua de set litres a cada mà, la barra del pa enganxada a l’aixella i amb el dit petit d’una mà controlis la corretja del gos que tant si com no es vol pixar a l’arbre més proper. Algú pot acabar a la presó Model.

Pròxima entrega: el perplex vianant contra els pilots de motos (2)

Entrar o no entrar al carril addicional dels diumenges a l’A7

rushhour in los angeles

Algunes decisions són molt difícils de prendre, malgrat que setmana rere setmana s’hagin d’afrontar. Us vull parlar del carril addicional d’entrada a Barcelona, els diumenges de més trànsit de juliol i dels ponts repartits al llarg de l’any. Sol estar després de la sortida de Sant Celoni i ben senyalitzat.

Al carril addicional la velocitat permesa és de només 80 Km/h enfront de 120 Km/h dels carrils convencionals de l’autopista. Aquest és el gran dilema. Si continueu llegint, veureu que la decisió és arriscada. Possibilitats:

  1. Si m’hi fico i em toca un lent (menys de 80 Km/h) i als carrils convencionals la circulació és fluida i ràpida (malgrat l’avís de pròxims embussos) em maleiré els ossos i probablement també em faré mala sang.
  2. Si m’hi fico perquè el col·lapse ja està muntat abans d’arribar al carril addicional, però resulta que poc després desapareix el col·lapse per art de màgia i observo com m’avancen camions i autobusos a tota castanya. La sang també se m’agria.
  3. Si no m’hi fico perquè sembla que la circulació és fluida i no paga la pena, però resulta que al cap d’un pocs quilòmetres tots els cotxes estan parats mentre al carril addicional van fent la seva. De cua d’ull observo la magnitud del desastre de la meva decisió.
  4. Si no m’hi fico perquè tinc l’esperança de què aviat escamparà com en altres ocasions, però el col·lapse segueix intacte. Provo de no mirar com va el carril addicional, però la temptació és massa forta: i que veig?: que van que se les pelen, els malparits.

El pitjor de tot, és què tens la sensació que sempre la cagues, què tot surt del revés de com ho planeges. En rares ocasions la satisfacció és completa. Però si un dia l’encertes, et creus el més llest de tos, el puto amo, malgrat que el radar mòbil del carril addicional t’hagi fet un retrat al cotxe per anar a 100 Km i escaig. Però d’això te n’assabentaràs fins uns dies més tard.

 

Ziga-Zaga letal a l’entrada del Teletac.

photo-1434210330765-8a00109fc773

 

Els ulls clavats a la llarga distancia amb ràpides mirades de cua d’ull als retrovisors, les mans agafant fort el volant i els peus disposats a tot per fer el que calgui: accelerar o frenar. No resulta fàcil evitar una gota de suor el front, com a resultat inequívoc de la tensió del moment. Al cotxe ningú parla, tothom sap que és un moment difícil en què un o una es juga el ser o no ser. La complicitat entre els ocupants és general.

A mesura que es va reduint la velocitat i s’acosten els carrils exclusius del Teletac com indica la pintura a terra i els senyals a la part superior de l’estructura del peatge, augmenta l’adrenalina del conductor a un nivell que ultrapassa el que seria raonable. Aquest, aquell o l’altre? La decisió no és pas tan fàcil com sembla, s’han de preveure amb prou antelació les maniobres dels altres cotxes, tant del davant com del darrere o dels dos costats. La tensió es podria tallar amb un ganivet. Sembla que a un dels carrils –el que queda a l’esquerra- hi ha menys cotxes. Ara és el moment, el tot o res.

Maniobra contundent a l’esquerra, petita accelerada i frenada precisa a la bocana darrera dos cotxes. Sospirs d’alleujament a l’interior del cotxe, tot sembla indicar que el pitjor ja ha passat i s’ha fet l’entrada al carril de Teletac adient per passar-lo amb la rapidesa que compensa i amortitza la despesa de l’aparell que es llueix en la part superior central del parabrisa i que et fa sentir privilegiat respecte dels que no en disposen.

De sobte, alguna cosa no va bé. El cotxe de davant s’ha aturat. Què passa? Per què no tira? Als carrils del Teletac dels costats la circulació és fluida i ets avançat ostensiblement pels cotxes que abans havies deixat enrere. Et trobes en una ratonera, no pots anar endavant ni enrere. Estàs perdut, ja tan sols pots cagar-te amb els morts del capsigrany del davant, de qui no saps què collons li passa i confiar que algun treballador del peatge aparegui per resoldre la qüestió. L’has ben cagada. Si ets home, la dona et mira amb cara de misericòrdia. Si ets dona, l’home et mira amb cara de no n’aprendràs mai.

Un mal dia al Teletac el pot tenir qualsevol però tu et preguntes: Per què jo? Per què sempre m’ha de tocar a mi?

Fecsa-Endesa no passa factura per posar les llums del cotxe

Processed with VSCOcam with hb2 preset

A un veí pagès del poble, sempre he de recordar-li que no es posen les llums quan un no s’hi veu, sinó quan el cotxe resulta poc visible als altres. No ho entén. I si li parlo de l’ocàs i la manca de llum, només entén que a aquesta hora ha d’anar a conduir el bestiar. He arribat a pensar que el fet d’encendre les llums del cotxe, ell ho té com una despesa onerosa i d’aquí no el treus.

Però parlant de llums, allà on sempre pateixo és als pàrquings de Barcelona, que solen ser entre foscos i en penombra. Gosaria afirmar que més de la meitat de conductors i conductores no els encenen pas dintre del pàrquing, i jo que sóc un xic despistat em foto uns espants de collons. Els sento però no els veig. Quan en alguna ocasió, retrec a algú que circula a les fosques, hi ha dues reaccions bàsiques: els que obren els llums amb cara indiferent perquè calli i els que m’engeguen directament a prendre pel sac. També els comprenc, a ningú li agrada que li diguin el que ha de fer.

Per sort, cada dia hi ha més cotxes que duen incorporada de sèrie, l’encesa automàtica de llums en funció de la lluminositat exterior al cotxe. M’agradaria que fos obligatòria com els cinturons de seguretat.

Els llums del cotxe són per veure i per se vistos, jo ho veig així.

Fot-li pel mig.

Processed with VSCOcam with hb2 preset

D’aquí no em mou ni Déu. Jo a la meva que aquí estic bé. Ni corro molt ni corro poc: 120 Km. Ni fred ni calor, zero graus. Jo sóc de centre, com en Duran-Lleida. Aquests eren altres títols possibles a aquesta entrada de la categoria “Conductor vs Conducta”.

Tornem a estar a l’autopista, concretament a la de tres carrils.

Què fa que un conductor o una conductora agafi la seva velocitat de creuer, al voltant dels 120 Km hora, es situí al carril del mig i d’allà no es mou tan si neva com si plou? No ho sé, quan vaig treure’m el carnet a Catalunya no hi havia autopistes, però sempre he cregut que s’ha de circular per la dreta i utilitzar el carril de l’esquerra o d’encara més a l’esquerra per avançar si és vol.

Però la veritat es que cada dia que passa més cotxes circulen d’esma pel carril del mig. I què?, pot pensar algú, així ni vaig tan lent com els camions i no corro tant com els imbècils prepotents dels cotxes de gamma alta. No és aquesta la qüestió, el problema és que els que circulen per la dreta han de desplaçar-se dos carrils per avançar, el problema és que provoquin que algun agosarat avanci perillosament per la dreta, el problema és que poden provocar ziga-zagues o eslàloms entre cotxes que no saben per on han d’avançar i li foten pel boc gros. Foten nosa, aquesta és la realitat.

Les dones (són moltes) que circulen pel carril del mig ho fan amb el convenciment que fan el que han de fer per no molestar el tràfic i per no prendre mal. Perquè elles condueixen de forma pràctica, sense la imperiosa necessitat de demostrar res, al contrari que els homes.

Els homes (dono fe que n’hi ha cada dia més) solen ser d’edat mitjana tirant a grans, amb família i bicicletes. Condueixen un cotxe de gamma mitjana de color platejat. Tenen com un posat de què lents i cagats que són els del carril de la dreta i que fills de puta que són els del carril de l’esquerra. Estan feliçment instal·lats en el centre, a un no es mulla sinó vol.

Aquestes dones i aquests homes que defugen els extrems són els fidels representants de la transició política espanyola.

Els xupa-culs

Autobahn Straenverkehr  Matthias Buehner

Son aquells conductors que quan tu vas pel carril de l’esquerra a l’utopista, se suposa que avançant, se t’enganxen darrere teu perquè els deixis passar. A mi no en preocupen massa, la veritat, però sé de molta gent a qui posen nerviosos en grau summe. Tendeixo a pensar que son persones prepotents de mena que solen conduir cotxes d’alta gamma (he constatat una majoria de BMW, serà per allò del “t’agrada conduir?”) i que es creuen en la necessitat d’amortitzar el cost del vehicle.

Recomano sobretot no prendre’s la justícia per un mateix. Jo ho vaig fer una vegada i aquell xupa-culs quasi es fot la gran hòstia. Va anar així: Era un BMW i feia estona que el tenia a un metre del meu cul, pam més pam menys, inclús va fer-me ràfegues de llum en més d’una ocasió. Em vaig emprenyar, ho reconec, perquè anava avançant al meu ritme uns quants cotxes a quasi 130 km/h. Sense deixar de pitjar l‘accelerador, amb el peu esquerre vaig tocar un moment el pedal del fre sense perdre velocitat. El meu cotxe és un Discovery força alt i és clar, els llums de frens del darrere li van anar directament als ulls del xupa-culs. Pel retrovisor vaig poder veure com el BMW feia una ziga-zaga i quedava més endarrerit respecte del meu cotxe. Em va semblar obvi que l’home es va espantar i va frenar de cop perdent una mica el control del cotxe.

No ho tornaré pas a fer més. Primer és la seguretat de tots. Hem de deixar de costat els nostres egos i prioritzar la seguretat per sobre de tot; i si altres no fan, mala sort, és el que hi ha.