Què fa únic Sant Pere Pescador?

vista aérea pueblo

Es podria dir que tots els pobles de l’Empordà tenen coses en comú, però si s’observa bé, també es podria afirmar que tots i cada un són substancialment diferents. Us parlaré del meu poble com ja he fet en diferents ocasions.

Què té de diferent, per no dir únic, Sant Pere Pescador (Empori durant la segona república)?

  1. Set quilòmetres de platja verge i amb dunes a caprici de la tramuntana, al bell mig d’una de les deu badies més maques del món.
  2. Un xiringuito de platja on no es pot menjar peix fresc (si és vol menjar bona carn, paga la pena)
  3. Un plat tradicional de peix únic i diferent: “el peix a l’olla de Sant Pere pescador”
  4. Probablement (no he sabut veure-ho a internet) és el poble de tot Catalunya amb més càmpings.
  5. També és el lloc de Catalunya on es poden practicar en millors condicions el surf de vela i el skysurf.
  6. Un riu cabalós i navegable des del nucli urbà fins a la gola a un quilòmetre i mig, des d’on accedir a mar obert.
  7. Un club nàutic al riu i un embarcador municipal.
  8. Pràcticament la totalitat del terme municipal està dedicat a l’agricultura i conreat, on destaquen els camps de pomeres. Veritablement, un no sap si es troba en un poble de costa o interior.
  9. Sis carreteres asfaltades sis, surten o arriben al poble: La de Castelló d’Empúries, la de Vilamacolum, La de Torroella de Fluvià, la de l’Armentera, la de Sant Martí d’Empúries i per acabar, la de la platja.
  10. És tanta l’aigua disponible, que cada casa té un pou. L’aigua corrent es va instal·lar fa pocs anys i no tothom hi està connectat.

Atenció: Convido als santperencs a què m’informin, de si creuen que hi ha alguna cosa més que faci diferent i únic el nostre poble.

 

 

 

 

Anuncis

Rodar amb nens és un bon maldecap.

Garden Gnome

Coses que poden passar en publicitat (4) Un cas verídic

In memoriam Eduardo McLean

El nen de cinc anys, rosset i d’ulls blaus, caminava pel llarg passadís d’una típica casa de l’eixample barceloní. Duia a les mans una guardiola tradicional d’argila. Se suposava que el nen havia de fer-li il·lusió el que cèntim a cèntim havia estalviat. Havia de mirar-se la guardiola com si contingués el tresor més volgut per ell. Però no transmetia res de tot això, el nen només estava pendent (un xic temorós) de la gentada que l’envoltava: realitzador, càmera, ajudants, il·luminador, decorador, maquilladora, pentinadora, el de vestuari, elèctrics, productor, representants de l’agència, del client i la seva mare en un racó animant-lo perquè ho fes bé.

Després d’unes quantes repeticions de l’actuació de la criatura, el realitzador es va adonar què no havia rodat res de bo i que no ho aconseguiria si no hi feia alguna cosa. Ja no confiava en les bones intencions de la mare perquè el nen fes el que havia de fer i encara menys amb l’ajudant de direcció. Va ordenar un descans de quinze minuts per relaxar l’ambient, el nen i sobretot, a ell mateix i mirar de trobar una solució factible. Quatre hores de rodatge sense un metre de pel·lícula bo, no era un bon presagi per la qualitat de l’espot. Va demanar al productor que fes venir el nen de reserva (en càstings de criatures sempre se selecciona un reserva) i cinc minuts després va saber que aquell nen tenia la verola. Per tant, s’havia de seguir rodant amb el nen inexpressiu. Així ho va fer mitja hora més fins que va dir prou. El nen seguia igual d’estaquirot. El realitzador, desesperat, va demanar un cigarret i això que feia dos mesos que havia deixat de fumar. Va rumiar i rumiar fins que va trobar una possible solució. Es va atansar al pobre nen que s’adonava que en passava alguna de grossa, li va treure la guardiola de les mans i l’hi va donar una altra que prèviament havia demanat a producció. Li va explicar al nen que dintre d’aquella nova guardiola, si mirava bé per la ranura, hi veuria un “nan” que s’amaga pels racons i que sortia a ballar quan notava el moviment de la guardiola. Per tant ell, el nen, havia de caminar com feia abans i mirar si veia el nan. La pentinadora i la maquilladora, van repassar el nen i tot va quedar llest per rodar.

El realitzador en persona, posava l’ull en el visor de la càmera Arriflex de 35 m/m, volia filmar ell mateix la presa 37. Volia assegurar-se que el pla seqüència d’onze segons tingues l’acting i la qualitat desitjades. Va ordenar “acció”, el nen va començar a caminar tot il·lusionat i es va acostar tant la guardiola als ulls per espiar per la ranura si veia el nan, que la guardiola se li va esmunyir de les mans per anar trencar-se a terra en mil bocins. El que ve a continuació no és apta per a totes les sensibilitats: El realitzador va patir un atac d’ira i li va etzibar a la criatura:

  • Què has fet, has mort el nan!…

La pobra criatura de cinc anys va mudar l’expressió i es va posar a plorar desconsoladament, a l’hora que cridava a la mare. Allò va ser un guirigall de laments i cares d’astorament. Tanmateix, es va suspendre el rodatge i algú va suggerir de revisar tots els nens de càsting per escollir-ne un altre cagant llets. I si fos un gos o un gat, aquest conte (real) s’ha acabat.

Maleïts governants, maleïts militars i maleïts guerrers.

images

Vaig néixer en plena guerra de Corea, sis anys després del final de la II guerra mundial i dotze anys més tard de la fi de la guerra civil espanyola. Al llarg de tota la meva vida el món ha estat en guerra, ara aquí ara allà o més enllà. Durant molts anys es parlava sense parar de la guerra freda i se’n feien multitud de pel·lícules. El mateix de la guerra del Vietnam. Guerres i més guerres, grans o petites, declarades o no declarades. Sí a un li agrada llegir història, s’adonarà que la història de la civilització és la història de les guerres, una rere l’altre, inclòs s’admet que una d’elles va durar cent anys. I si em poso a recordar, també vull fer esment a unes illes ignotes on anglesos i argentins es van cardar un grapat d’hòsties per no res. No fa pas massa anys un president espanyol es va alinear amb americans i anglesos per fer la guerra a Iraq per no sé quins motius. I qui dies passa guerres va veient. Ahir Iraq, avui Síria i demà més. El mot “guerra” se sol tenir tan assumit que s’utilitza banalment per esdeveniments esportius o enfrontament de marques comercials, fins i tot de controvèrsies de gènere. Deu ser que portem la guerra a l’ADN, deu ser que convé als països fabricants d’armes, deu ser que convé per domini de les regions amb petroli, gas o qualsevol matèria primera. En tots aquests darrers temps en què es noticia el procés sobiranista, també s’han sentit i es senten tambors de guerra des del costat unionista. Tot és guerra. I la guerra invariablement duu mort i destrucció. Al parer meu no hi ha guerra justa, que si tu ataques, jo em defenc; que si tu vas ser primer o que collons esperaves que fes: ull per ull i aquestes coses. Reitero, la guerra sempre és terriblement injusta, un disbarat només a l’abast de l’espècie humana. Abans he escrit que vaig néixer en plena guerra de Corea, i com està el tema seixanta-quatre anys més tard?: en suspens, les dues Corees en peu de guerra constant. Bé, ho deixo córrer ja, només en queda afegir: en el transcurs de quina guerra deixaré aquest món?

Esperant l’acord entre Junts pel sí i la CUP, tot fent un cigarret.

Foto del día 11-11-15 a la(s) 14.11 #2

Estan tan ufanosos els unionistes per les carabasses de la CUP a Mas que he tingut un pressentiment: demà hi haurà acord, hi haurà president o alguna cosa per l’estil i es podrà formar govern per tirar el procés sobiranista endavant.

Està clar que no us he dit quina mena de cigarret m’estic fumant, però tant se val.

I què farà el Govern de l’Estat? A hores d’ara ja se saben algunes de les seves properes actuacions, en la línia de les que ja s’han executat fins ara i que són prou conegudes per a tothom. I jo em pregunto: què passarà si el govern de la Generalitat desobeeix les ordres del Govern Espanyol? Em puc imaginar coses, totes dolentes, encara que la veritat, no en tinc ni la més remota idea. No sé pas fins a on estan disposats a arribar uns i a aguantar altres. A on seran les línies vermelles d’unionistes i independentistes, està per veure, potser tot dependrà de mitjancers europeus i es dissoldrà com un tarró de sucre aquella coseta de què el tema de Catalunya és un assumpte intern d’Espanya.

Collons!, molt millor el fum d’aquest cigarret que el fum d’una espelma a Santa Rita, defensora de les causes més difícils.

No tinc pas por a demà, si més no, això és el que tracto de representar davant dels que m’envolten. Com se sol dir en aquests casos, la professó va dins. I redéu, us puc assegurar que a la professó hi ha de tot: encaputxats, beates, guàrdia civils, legionaris, molts capellans amb les gales dels oficis solemnes i una bona representació de manaires enfaixats. Però no, no tinc por, si de cas mitja basarda.

No en tinc prou amb un cigarret. N’encendré un altre.

 

No hi ha res impossible en publicitat

clock

Coses que poden passar en publicitat (4) Un cas verídic

Científics i filòsofs coincideixen i asseguren que el temps és relatiu. Però poques persones tenen una percepció tan precisa d’aquesta realitat com els publicitaris. I en això hi tenen molt a veure els anunciants com és lògic, ja se sap que qui paga mana. Tanmateix, és sabut que l’única regla estable del nostre ofici és que el calendari de treball, com més exacte i intocable pretén ser, més inexacte i grapejat acaba sent. Sereu breu i resumiré:

Ens trobem en una gran sala de reunions de Tiempo/BBDO i són les 4 de la tarda. Per una banda l’agència: Director Creatiu, Subdirector general, Director d’Art i Director de Comptes; a l’altra banda, l’anunciant o client, Sony: President, Director General, Director de màrqueting i Product Manager. El Director Creatiu presenta els esbossos d’una campanya de premsa sobre càmeres de vídeo, feta a més córrer en un dia, per sortir al més aviat possible a tots els diaris de tirada important, nacionals i regionals. El client ho havia demanat així, com una emergència, a vida o mort com se sol dir.

Les idees van agradar, un total de set anuncis diferents per a càmeres diferents. Tots els de l’agència vam emetre un sospir més o menys explícit que es va afegir al núvol de fum que senyorejava la sala de reunions. La breu alegria es va esvair quan el Director de Màrqueting va demanar que tots aquells esbossos es convertissin en originals pels diaris de l’endemà.

Cares perplexes en els de l’agència, aquella exigència no era possible: s’havia de muntar la sessió fotogràfica, fer-la i aprovar les fotos, fer els gravats i les trames, i realitzar els originals. El Director Creatiu va xiuxiuejar amb el Subdirector General i finalment aquest es va aixecar, es va cordar el blazer i va parlar:

  • Osaka, els que ens demanen és impossible, encara hem de seleccionar un fotògraf amb garanties… –Ara qui es va aixecar va ser el senyor Osaka amb la targeta de presentació del Subdirector General a la mà. I també va parlar, no deixant-lo acabar l’explicació.
  • Senyor Vives, si feina és impossible, és molt possible que agència perdi compte ara mateix.

El Subdirector General es va asseure i va llançar una mirada assassina al Director Creatiu. Resultat: fotos, trames i originals van estar a punt. Com?: misteris de la publicitat i de la relativitat del temps. Tanmateix es va poder fer gràcies a un fotògraf acabat de divorciar que necessitava pasta gansa amb urgència, l’extorsió a una petita empresa de gravats per passar la feina davant d’altres, l’amenaça de congelar el sou per sempre més a un director d’art i el seu ajudant, i per descomptat, pregant als diaris que esperessin al màxim possible la recepció del material, sota pena de d’excomunió d’aquests diaris dels plans de mitjans de l’agència. Tal qual.

 

 

 

 

 

El puto vianant contra els conductors de cotxes (1)

images

Certament la paraula “vianant” només es pot aplicar a la gent que camina (els que corren és un altre món que potser en parlaré un altre dia) per Barcelona. A poble no es camina pas, doncs, en un no res et trobaries als afores o al poble veí (les persones rurals van a l’hort o al camp amb bicicleta, moto, cotxe, tractor, furgoneta o cotxe, tanmateix és sabut que agafen el cotxe fins per anar a pixar).

Els comentaris que abocaré en aquest article són fruit de l’experiència pròpia i l’observació, tenint en compte que és inevitable un xic de subjectivitat, no massa.

El vianant tipus de Barcelona camina despresa si val sol, per a qualsevol observador resulta obvi que va a algun lloc o torna, això dependrà del que porta a sobre. I si camina despresa, és perquè hi està avesat, tendeix més a passes curtes i ràpides que a les grans gambades.

Com és fàcil suposar hi ha vianants modèlics, vianants capsigranys i regulars, em refereixo al comportament amb les normes de circulació que imperen a la ciutat.

Anem a suposar que parlem d’un vianant ni molt bo ni molt dolent, com podria ser el meu cas, a què s’ha d’enfrontar respecte al tràfic de cotxes?

  • Primer de tot, als cotxes que aprofiten al màxim un semàfor en ambre i també als que es precipiten a sortir quan encara no està verd. En un cas i en l’altre hi ha la possibilitat real que un vianant es trobi a mig creuar i hagi d’arrencar a córrer per arribar a l’altra vorera sa i estalvi. Si no ho fa, tant se val perquè no pot o no vol, s’arma el ciri pasqual incloent els insults, sense descartar la possibilitat de prendre mal.
  • Els que coneixeu Barcelona, ja sabeu de la dificultat de creuar a les cantonades de l’eixample on els conductors tenen ambre per girar i els vianants, verd. No vull ser morbós i explicar els atropellaments i espants constants d’aquesta zona, només afegiré que em recomano a mi mateix, a les filles i a tothom que no facin ni un pas sense abans comprovar si els cotxes que giren tenen els frens en condicions.
  • Uns dels aspectes més sorprenents, feu la prova si no us ha passat (ben pensat, millor que no), consisteix a creuar amb semàfor vermell (pel vianant s’entén, se’n diu fer un “daltònic”) quan només ve un cotxe de lluny i creus que tens temps de sobres. Constatareu que aquest cotxe no frena per precaució, ans al contrari, accelera amb rumb de col·lisió. Us preguntareu per què?: només he arribat a una conclusió plausible: que el conductor del cotxe té raó que no has de creuar i que per tant, té permís per matar, com en James Bond. Per alguna raó que desconec, el conductor necessita manifestar constantment la seva superioritat moral sobre el puto vianant.
  • A més a més quan hi ha molta circulació i els cotxes obstrueixen el pas de zebra del vianant, la sensació de selva hostil és claríssima. I si sense voler, en passar entremig dels cotxes bonament com es pot, toques alguna carrosseria un xic amb una bossa, cartera o qualsevol cosa que portis, et miren amb cara d’assassins. Fot mitja basarda.
  • Un altre fet rellevant: per la vorera també si troben cotxes creuats que no deixen passar, són els que surten dels garatges sense cap mirament pel vianant (haurien de quedar-se just a la sortida del garatge, sense ocupar la vorera i esperar poder entrar al carril del carrer, però tant se’ls en fot) i és clar, tot sovint queden atrapats a la vorera. En aquest cas, has d’esperar i posar bona cara encara que vagis carregat amb una garrafa d’aigua de set litres a cada mà, la barra del pa enganxada a l’aixella i amb el dit petit d’una mà controlis la corretja del gos que tant si com no es vol pixar a l’arbre més proper. Algú pot acabar a la presó Model.

Pròxima entrega: el perplex vianant contra els pilots de motos (2)

El número de telèfon salvador.

photo-1441906363162-903afd0d3d52

Coses que poden passar en publicitat (3) Un cas verídic

Si la funció principal d’una agència de publicitat és crear anuncis, és natural que els creatius pensin que són la part més transcendental del negoci. Però per desgràcia la percepció que un té sobre la importància del seu treball no sempre guarda relació amb les que tenen els que manen. Un any després de la crisi del 92 (no tan bèstia ni tan llarga com la que estem patint en l’actualitat) jo era el Director Creatiu de Tiempo/BBDO i em trobava que en el meu equip sobraven juniors i faltaven sèniors, de resultes dels acomiadaments fets al principi d’aquella crisi. No donava abast, em sentia estressat i la feina no reeixia com jo desitjava. Senzillament les onades que no paren de venir em portaven allà on volien i no era capaç de controlar res. Anava a la deriva. Vaig demanar una entrevista al President i al Conseller Delegat de l’agència i els hi vaig exposar el problema cruament, sense embuts: si no fitxàvem dos sèniors urgentment, la cosa podia petar. Vaig insistir-los que em trobava cansat i al límit de forces, a punt d’ofegar-me, i que l’equip es trobava si fa o no fa. Van escoltar-me pacientment i després d’un breu silenci, el President que era molt d’informes, em va demanar un informe per escrit de tot allò que havia exposat, raonant exhaustivament la meva demanda, a partir de les hores invertides en cada feina i en els resultats. Vaig cagar-me en tot per dins (encara més feina) i em vaig comprometre a tenir enllestit l’informe en dos dies. Dit i fet, vaig presentar-me de nou a ells amb un informe exhaustiu de disset pàgines. Vaig insistir de nou en l’estrès i la pressió a què estava sotmès, per donar més dramatisme a les meves demandes. Al cap d’una hora de discutir els diferents punts de l’informe, havíem arribat a una conclusió: el departament creatiu necessitava almenys dos directors creatius associats a mi, per entomar amb garanties el fet de fer una bona creativitat pels nostres clients. Després d’un expectant silenci, el President va agafar un post-it petit de color groc i amb parsimònia va apuntar un número de telèfon. Jo vaig fer un somriure, de segur que aquell número era d’un headhunter o d’alguna agència de la competència on jo podria fitxar els meus sèniors. Em va mirar fixament als ulls i em va explicar que el número pertanyia a un “massatgista” de zen shiatsu, que aniria molt bé per relaxar-me i centrar-me, i va recomanar-me que el truqués amb rapidesa doncs era molt bo i tenia molta demanda. El meu somriure ja feia estona que s’havia congelat quan vaig sortir abatut de la reunió sense saber que dir ni que fer, excepte trucar al massatgista dels pebrots. Tanmateix, vaig passar-me una temporada escoltant explicacions absurdes sobre el ying i el yang i fotent alguna migdiada sobre una màrfega fastigosa mentre un paio em grapejava a càmera lenta. Quin collons!