Has navegat mai en una tempesta?

F12 Vulcano

S’havien anunciat unes maniobres conjuntes pels voltants de l’estret de Gibraltar. Primer salparien els dragamines de Porto Pi, que eren més lents, i cap a l’ocàs salparia la fragata Vulcano F12 (el vaixell d’on guerra on feia la mili com a timoner) i ens retrobaríem tots al port de Tarragona. Des d’allà la flotilla salparia rumb a Cartagena on es trobaria amb el creuer Canarias (buc insígnia de la Marina Espanyola), dos destructors i un submarí.

Quan vam salpar cap al tard de Palma de Mallorca, la mar estava un pèl moguda, i per a quan vam agafar la velocitat de creuer, la proa començava a enfilar-se a cavall d’unes ones cada vegades més altes. Ja de nit tancada, al pont de comandament es parlava de mar gruixuda. A trenta milles nàutiques del port de Palma rumb a Tarragona es parlava sense embuts que allò podia transformar-se en una galerna. A mitjanit, quan jo entrava de guàrdia al pont de comandament, es va declarar l’estanquitat Bravo, la més alta (tots els ulls de bou exteriors i escotilles interiors, tancats, i amb la prohibició de no moure’s per coberta).

De peu, dret a la canya, vaig comprovar que la bitàcola i la giroscòpica es movien nerviosament d’estribord a babord i de babord a estribord sense control, malgrat els meus esforços per dur el rumb amb la derrota establerta. La proa s’enfonsava i emergia violentament, esquitxant d’aigua el pont.

Navegàvem a “avante media”, a uns set o vuit nusos. Un fort cop de mar per l’aleta de babord va arrencar-me de la canya, tot cardant-me de lloros per terra. Adolorit a la natja esquerra i cada cop més marejat i a punt de vomitar, vaig sentir que l’oficial ordenava que em trinquessin (lliguessin) a la canya.

Mitja hora més tard ja havia vomitat dos cops, però seguia trincat al timó perquè el meu company timoner de guàrdia havia vomitat cinc vegades i estava mig desmaiat. Tenia la impressió que el timó tenia vida pròpia, el fill de puta es movia tot sol al ritme de les onades i del vent; jo només em limitava a donar-li voltes ara a babord ara a estribord sense sentit. L’oficial de guàrdia parlava pel telèfon intern amb algú i informava (ho vaig sentir) que el vuitanta per cent de la tripulació de guàrdia estava marejada i que els informes meteorològics eren del tot pessimistes per les pròximes hores.

Cinc minuts més tard, entrava al pont el capità amb un posat seriós i agafant-se allà on podia per no caure, això sí, amb una gran dignitat

  • ¿A que altura vienen las olas? –va preguntar el capità a l’oficial de guàrdia.
  • Calculo que a unos seis metros de media, señor –va respondre l’oficial de guàrdia.
  • ¿Alguna novedad en las previsiones del tiempo? –va seguir fent preguntes el capità, mentre s’estacava al seu seient de comandament.
  • No señor, pero la tormenta no tiene visos de amainar, mas bien al contrario –l’oficial estava groc com una llimona.
  • ¿Seguimos el rumbo previsto hacia Tarragona?
  • No exactamente señor, he ordenado virar siete grados a babor para acometer las olas por la amura de proa.
  • Umm!…Y tú, timonel no puedes pilotar este barco con un poco más de dignidad, ¿no ves que estamos zigzagueando?

De sobte el capità es va dirigir cap a mi, quan anava pel catorzè parenostre i la quarta vomitada.

  • Sí, …si señor –vaig respondre mentre mirava si la galleda de les vomitades seguia a prop meu.

La mitja hora següent tot va empitjorar. Les onades van arribar als vuit metres d’alçada, la considerada crítica per l’estructura del Vulcano. Al company timoner de guàrdia feia estona que l’havien dut al llit desmaiat de veritat. Estacat a la canya, alimentat a la força amb galetes i fent la vomitada de rigor de tant en tant, veia amb creixent basarda com la proa s’enlairava amunt, fins que perdia el contacte amb l’aigua i queia bruscament cap al negre fons del mar fins a xocar de nou contra l’aigua, produint-se una gran explosió d’aigua i escuma que cobria tot el vaixell, pont de comandament inclòs.

El capità tenia la mirada fixada en la proa i sense girar-se, va ordenar una de les maniobres més perilloses en aquell mar.

  • ¡Empopada, ciento ochenta grados a babor!
  • ¡Ciento ochenta grados a babor! –vaig repetir com un lloro, tal com era la meva obligació, fent voltar el timó a babord i vomitant bilis sobre la bitàcola sense preocupar-me de la galleda.
  • ¡Avante poca, revoluciones al mínimo! –va ordenar el capità.
  • ¡Avante poca, revoluciones al mínimo! –va fer el lloro marejat.

La maniobra quasi no es pot explicar per temor a no ser creguda. El Vulcano va agafar escores (l’escora és la inclinació de costat d’un vaixell) de fins a quaranta-dos graus, el pal major i els radars tocaven les crestes de les onades que ens envestien de costat en girar. Aquest gir per empopar es va eternitzar fins que el Vulcano va donar el cul -perdó, la popa- a les onades, que seguien enlairant-nos cap al cel turmentós i retornant-nos a les profunditats d’un mar negre com la gola del llop.

No feia ni vint minuts que dúiem aquell rumb quan el capità dels collons va donar una altra ordre:

  • Ciento ochenta grados a estribor!
  • Ciento ochenta grados a estribor! –va replicar el lloro sobresaltat.

¡Hòstia!, aquell militar volia tornar a agafar rumb a Tarragona i encarar de nou les putes onades. Altra vegada les escores van ser de vertigen mentre tot cruixia i el puto Vulcano semblava un submarí navegant entre dues aigües.

  • ¡Avante media! –va ordenar el capità.
  • ¡Avante media! – va iterar el lloro esmaperdut.

Vam navegar mitja hora més contra les onades malgrat que aquestes seguien elevant-se a la temuda alçada crítica pel vaixell. El relleu de les quatre de la matinada no es va presentar. El capità amb veu monòtona i fastiguejada va ordenar de nou d’empopar, amb la consegüent maniobra d’escores impossibles. Com era de preveure, el meu estómac sencer no va trigar a anar a petar a la galleda.

Encara vam recular i avançar dues vegades més fins que la turmenta va amainar i l’alçada de les onades va anar minvant fins a la categoria de marejol. Amb avante toda i les revolucions al màxim el Vulcano va atracar al port de Tarragona vint-i-escaig hores després d’haver salpat de Ciutat de Palma, una singladura que en condicions normals es podia fer en set.

El bisbe de Tarragona, monsenyor Torrella en persona, va oficiar al menjador del Vulcano una “missa d’acció de gràcies” perquè havíem arribat sans i estalvis. L’assistència va ser obligatòria. Els militars i els capellans anaven sempre de la mà en aquells temps.

El primer cigarret amb el vaixell atracat a port va ser sublim.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: