Rebobino.

Foto del día 30-09-15 a la(s) 11.38

Des del naixement a onze anys (Alt Empordà): trepitjar pastifades de vaques pel carrer i aprendre una llengua forastera a l’escola al mateix temps que no aprendre ni a escriure ni a llegir la llengua pròpia. Quina desgràcia més gran! Que trist!

Dels onze als disset (Alt Empordà): internat, Reial Madrid etern campió d’Europa i l’avi que m’explica alguna cosa d’una guerra que no té res a veure amb els llibres de text i que un futur hereu de can Pellofa havia de ser del Barça. Vaig haver de començar a lligar caps pel meu compte.

Dels disset als vint (entre Barcelona i l’Alt Empordà): disbauxa , rauxa i xauxa, a l’hivern anar darrere les noies catalanes i a l’estiu darrere les franceses o alemanyes. El que és per davant, només corria per fugir dels grisos.

Dels vint als vint-i-dos (Entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic): embarcat en un puto vaixell de guerra i vomitant cada dia de navegació i també alguns a port a causa d’un excés d’alcohol. No sé si em vaig fer un home, però un alcohòlic quasi. Em cago en la puta fragata Vulcano F-12 i en la puta mili, i en el temps perdut.

Dels vint-i-dos als vint-i-cinc (Barcelona): Inici de carrera professional, mort del dictador i alguna coseta més, com per exemple la reinstauració de la monarquia i tots contents. Els fidels a la dictadura es passaven a AP (després PP) i també a CDC a Catalunya.

Dels vint-i-cinc als seixanta (Barcelona): Votar no a una constitució espanyola de merda, patir un cop d’estat, veure com es passa full a les atrocitats de la dictadura espanyola, constatar que la transició espanyola és una merda, que els governats espanyols de la “democràcia” passen dels catalans i que en Pujol és un desgraciat què es pensa que governa Catalunya i només és un aprofitat de virrei (evidentment del rei d’Espanya) que procura per ell i la camada. I al llarg de tants anys: ascendir, consolidar i davallar a poc a poc en la meva carrera.

Dels seixanta als seixanta-quatre (Barcelona): il·lusionar-me amb la possibilitat de la independència de Catalunya d’Espanya i constatar dia sí dia també que Espanya i els espanyols no ens tenen per res, només pels calés. Bé, sí, també ens tenen per insultar-nos i amenaçar-nos amb totes les desgràcies possibles i impossibles.

Dels seixanta-quatre en endavant (entre Barcelona i l’Alt Empordà): Què collons esperen aquests capsigranys de Junts pel Sí i la CUP per consensuar un president que ens porti a la independència? Que potser es pensen que viuré sempre o què? Ja que la meva vida va començar malament i ha transcorregut diguem que d’aquella manera, seria collonut poder acabar-la bé. Voleu fer el fotut favor!

Monàrquics vs republicans

photo-1434828927397-62ea053f7a35

Hi ha qui constata, hi ha qui contradiu, hi ha qui menysprea, hi ha qui insulta, hi ha qui fa mofa, hi ha qui ironitza. Em refereixo als monàrquics, seguidors del Borbó, els unionistes. Tanmateix és evident que les eleccions d’ahir no els han deixat indiferents i s’han mobilitzat per posar tanta aigua com es pugui al vi.

Hi ha monàrquics de quan Franco va nomenar hereu, hi ha monàrquics d’en Juan Carlos, rei dels espanyols durant la transició i hi ha monàrquics d’en Felip, rei de l’Espanya que no ens va deixar fer el referèndum i que posa en dubte la victòria dels partits independentistes en les eleccions d’ahir.

Sí, he de admetre que hi ha molts monàrquics, tots unionistes, tant d’esquerres com de dretes, tant entre els catalans com entre els espanyols que viuen a Catalunya.

Un monàrquic, òbviament, és bel·ligerant contra la república i avui s’ha donat el cas que els monàrquics unionistes de rel espanyola estan d’allò més bel·ligerants amb una futura república catalana.

Em resulta evident que al PP són monàrquics espanyols, i també C’S i el PSC. Els de CSQP afirmen que estan als llims i UDC ja no hi és. Queden com republicans els partits que integren JxSi i el jovent de la CUP. No m’és pas fàcil saber el que passarà a partir d’avui.

Vull pensar que els republicans catalans han d’escollir un president per endegar el full de ruta previst. Potser serà complicat, però serà. I a seguir lluitant. Un monàrquic espanyol comentava avui que se li ha girat feina al govern català per convèncer a Europa de la victòria del sí, i jo li responia que cap problema, que els catalans, juntament amb el tòpic de garrepes, també tenim el d’emprenedors i treballadors, i que la feina no ens espanta.

El rei francès, el kàiser alemany, l’emperador austro-hongarès i el tsar rus, potser no ens comprendran, però no dubto que la república francesa, alemanya, russa i austríaca ens escoltaran. I si no, buscarem un altre camí.

 

Provant de convèncer algun indecís: els que no poden “veure” a Mas ni en pintura.

photo-1433321768402-e8ed97b0324c

Aquí ho tinc fotut perquè jo tampoc me’n refio d’aquest polític de dretes. Però bé, si un dia a Madrid vaig provar de convèncer a un andalús que les sardanes eren més airoses i sexis que les sevillanes, provaré de dir-hi alguna cosa.

En primer lloc, és un fet que en Mas s’ha aplegat a ser el quart en una llista transversal amb membres d’altres partits d’ideologies diferents: ERC, ex PSC, etc., així com diferents capdavanters dels anomenats moviments civils: Omnium, ANC, Súmate, etc., i algunes persones rellevants de l’economia, la cultura i l’esport català. Tanmateix, ha foragitat Unió, cosa que és d’agrair. Tot plegat un bon garbuix, sí, però amb un objectiu: la independència. El govern de Mas, ha fet retallades com tots els governs per la maleïda crisi, és conservador de dretes i és possible que sigui o hagi estat corrupte (l’herència de l’infame Pujol i la camada resulta evident), però venen temps nous i espero que no caldrà seguir els exemples gens edificants de la manera de fer pròpia de la política espanyola tradicional, com s’ha fet fins ara.

En segon lloc, criticar el sobiranisme perquè inclou (o el lidera Mas) és ser un xic desconsiderat, tant per no valorar el votant que sap veure aquestes coses (així ho confirmen totes les enquestes aparegudes fins ara), com per menysprear als homes i dones que configuren la llista de Junts pel sí: convergents, republicans, socialistes, verds d’iniciativa i psuqueros, per mencionar els més evidents. En tot cas, l’estol d’ocells té la possibilitat de posar cada membre al seu lloc, fet indispensable per arribar al destí proposat.

En tercer lloc, a en Mas se l’hi ha de reconèixer que ha estat cabdal perquè el procés sobiranista sigui avui una realitat (el meu avi, antic anarquista, solia dir-me que l’esquerra catalana sempre estava dividida, subdividida i esmicolada). Si ho ha fet com a sortida endavant per tapar forats negres del passat ja s’ho farà, a cada porc li arriba el seu sant Martí.

En quart lloc: no voteu a Mas si no us agrada o no hi confieu.

En cinquè lloc: voteu a Romeva, a Junqueras, a Forcadell, a Casals, a Bel, Reyes, … i a tants de la llista transversal…, o a la C.U.P. Voteu a una Catalunya independent d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.

 

Provant de convèncer algun indecís: els “universalistes”

Unknown

Als meus amics i amigues (potser només coneguts i conegudes) universalistes, aquells que solen criticar la independència de Catalunya com a reduccionista o provinciana, perquè ells invariablement es proclamen, ufans, ciutadans europeus, mundials i universals, contraris a les fronteres i a tot allò que separa.

En primer lloc, els voldria dir que pel fet de néixer un o una ja és ciutadà o ciutadana del món mundial i de l’univers universal. No hi ha cap mèrit especial en declarar-se d’aquesta manera.

En segon lloc, els nats dintre del que es considera geogràficament l’Europa Occidental, també són europeus amb més o menys drets o possibilitats com es pot comprovar avui en dia, però europeus al cap i a la fi. I és què em pregunto: una persona humana de Noruega o Suïssa, és europea? Tampoc hi veig cap mèrit especial en declarar-se Europeu, per aquestes contrades és evident que tots soms europeu

En tercer lloc, els universalistes són contraris a tot allò que separa. Evidentment, entre ells i elles, els que critiquen el procés sobiranista, hi ha un pilot de separats i divorciats, cosa ben normal avui en dia en la nostra societat. Mai cap símil és prou bo i aquest no n’és l’excepció. Però penso que això de les separacions físiques depèn força segons el cristall en què es mira.

En quart lloc, un munt de catalans es volen separar d’Espanya o senzillament volen no dependre d’Espanya? Recomano a aquests amics i amigues (coneguts o conegudes) que hi reflexionin. Crec que la segona opció és menys dramàtica i possiblement més entenedora del que pretén l’endegat procés sobiranista: administrar-se les peles, la llengua i la cultura i no patir més les injustícies d’un estat, l’Espanyol, que no sap estimar els catalans.

Votaré Sí

caricatura pere

Si a l’estat propi.

Si a la independència.

Sí a la República Catalana.

Si a no ser governat per Espanya.

Sí a l’esperança

Sí a la llibertat.

Sí a Junts pel sí.

Sí a la C.U.P.

Sí a l’empenta de les persones que omplen les diades.

Sí a la senyera com a bandera històrica.

Sí a l’estelada, com a bandera reivindicativa.

Sí a la memòria dels meus pares

Sí a la memòria del meu avi condemnat a mort per la dictadura.

Sí al futur de les meves filles.

Sí a ser valents i no defallir en la nostra ànsia.

Sí a l’esma de parlar català.

Sí a què algun dia se sàpiga dir l’hora en català.

Sí a la nostra cultura.

Sí a integrar amb senzillesa i naturalitat a tothom qui vulgui viure en el nostre país.

Sí a Europa o allà on ens deixin estar, tant es val.

Sí a conviure amb els espanyols com a bons veïns.

Sí a “salut i peles”

Sí a menystenir els corruptes de mena.

Sí als meus amics, votin independència o no.

I per descomptat, sí a la carn d’olla, el pa amb tomata, la seca amb mongetes i la ceba al cop de puny.

 

M’ha agradat ser publicitari.

photo-1438109519352-a52c41243c1a

Comptant els anys d’estudi i els de carrera professional, fa 45 anys que em dedico a la publicitat, la gran majoria del temps com a redactor, ofici que considero el meu.

No tinc cap experiència seriosa en propaganda, excepte unes modestíssimes col·laboracions per ajudar algun amic a l’alcaldia del meu petit poble, per tant només parlaré de publicitat.

Sóc conscient que el titular d’aquest post sona a comiat, i és cert en part, doncs és el que de manera gradual estic fent. I dic de manera gradual perquè no vull desenganxar-me del tot, senzillament anar afluixant. Vull evitar el tòpic de què estic cremat, perquè no m’hi sento, potser només un xic cansat.

Vaig tenir la immensa sort de destacar en els millors anys de la publicitat i vaig viure experiències úniques amb les grans marques, en una època en què els productes encara es podien diferenciar els uns dels altres i la proposició única de venda (USP) era important. Un temps en què es van construir els valors de marca més transcendents i que encara perduren el dia d’avui.

La publicitat, com s’ha de saber, és el braç armat del màrqueting que elaboren els anunciants per comercialitzar els seus productes, per tant no podem negar pas que formem part del món capitalista i consumista, el que ens ha tocat viure. Ho constato, ja que sempre n’he estat plenament conscient. A vegades m’he sentit a gust fent una feina i d’altres no tant, és llei de vida, de la mateixa manera que a vegades sentia dintre meu que el que feia era bo per la societat i en altres, que no aportava res, ans al contrari. Però en aquest ofici nostre, l’objecció de consciència no està permesa sota pena d’acomiadament. Un ha de saber adaptar-se al que toca i ser prou valent per entomar-ho amb naturalitat. Personalment, crec que he aconseguit sempre que les meves idees i escrits per difondre els beneficis d’un producte, es mantinguin sempre dintre de codis ètics responsables amb les persones i la societat en general. Malgrat això, si alguna vegada -conscient, inconscient o obligat- he caigut en el parany de la vulgaritat, de l’exageració desmesurada i de la pocavergonya, demano disculpes en aquest post de comiat.

No vull deixar de dir que, en els millors dies, sempre he cregut que amb la meva feina he col·laborat a tirar l’economia endavant i també que he sabut defensar els llocs de treball a les empreses a qui he ajudat a vendre els seus productes.

El dia que el pare em va fer fora d’una casa de pagès malgrat ser-ne el fill únic, perquè confonia presseguers amb pomeres, la va encertar de ple. Si ara hagués de tornar a començar, optaria de nou per ser redactor de publicitat.

Gràcies a tots els/les col·legues que m’heu apreciat i respectat al llarg de la meva carrera. Seguiré vivint com sempre, entre Barcelona i Empori, entre el sarau i la quietud.

 

Com un elefant en una cristalleria

2015-08-11 16.32.25

De petit, a la casa de pagès que vaig néixer, hi havia una euga (la Linda), una mula (en Titus), mitja dotzena de vaques suïsses per munyir la llet i parir vedells, una verra i uns quants porcs, conills, gallines, galls, pollets tot sovint i alguna oca. I, sabeu?: tots servien per a alguna cosa. La Linda i en Titus per tirar de les feixugues càrregues del carro o per llaurar, rampinar i altres pesades feines del camp. Les vaques es munyien i parien vedells que desapareixien als meus ulls al pocs dies. Els porcs, un cop ben engreixats anaven de pet a l’escorxador. Recordo com si fos ara mateix, quan la mare em senyalava el gall que menjaríem per nadal o la festa major, tant se val. I parlant de la mare, jo era l’encarregat d’aguantar fort la gallina amb una mà i amb l’altre parar el plat per recollir la sang mentre la mare la degollava. El pare també em feia alguns encàrrecs de tant en tant, com anar a tirar la gatinada ficada en una saca al riu. Bé, prou d’animalades d’un temps passat.

Evoco aquells temps perquè estic sorprès de l’espectacular difusió que té a les xarxes socials aquesta història del brau de Tordesillas, a Valladolid. Estic totalment en desacord amb les curses de braus, els correbous, els braus embolats i tot allò que tingui el sofriment de l’animal com a centre de la diversió. No m’agrada i ho abomino.

Però resulta que també estic en desacord de com es tracten els animals que considerem hipòcritament els nostres amics o aliats, i no em refereixo pas aquells desgraciats que serveixen per a gaudi del menjar, no pas de la necessitat. Em refereixo als cavalls que són muntats per orgullosos genets i amazones que els obliguen a base d’hòsties a fer coses impensables. Em refereixo als gossos que tiren de trineus com a esport i no per necessitat, als gossos que romanen hores plorant en les terrasses de la ciutat tot esperant el retorn de l’amo, als ocells captius a les gàbies, als rèptils atrapats als minúsculs terraris, als dofins obligats a donar espectacle i tantes coses com és en veuen en zoos, circs i altres llocs.

Penso que els animals, els nostres companys a la terra, han de viure en llibertat i respectats per nosaltres (lògicament, aquells predadors que ens podrien tenir com a dieta, millor ben lluny, això si, respectant els seus hàbits naturals).

Portar un gos amb una cadena o morrió és humiliar-lo, muntar un cavall o pujar a un elefant, no deixa de ser un acte de superiorat i menyspreu cap a l’animal. És dir-li que ha d’estar a la nostra disposició i carregar amb el nostre pes o el pes d’aquelles càrregues que nosaltres disposem; i és clar, s’ha d’estar a un lloc a on el podem tenir controlat en tot moment. Diuen que el cavall és noble perquè és deixar muntar a l’esquena, jo personalment penso que és curt de gambals per deixar-se domesticar i també podria dir algunes coses sobre els gossos. No pretenc pas tenir raó, només fer reflexionar a molta gent escandalitzada sobre el tracte que s’ha de donat al brau mort a Tordesillas. A un animal se’l pot matar a llançades o tenir-lo mort en vida durant molts d’anys.

Als animals dits irracionals és millor no fer-ne cas, deixem-los viure en llibertat, en una llibertat compatible a la dels animals dits racionals. Aquesta utopia l’he vista en alguns llocs del món i sé que és possible.