El Festival de Cannes i la mare que el va parir.

Unknown

 

Recentment acabat el darrer festival de Cannes, en venen a la memòria un munt d’emocions contradictòries. Tot concurs o competició d’idees és binari, o guanyes o no guanyes; la qüestió important rau en el que s’ha invertit o gastat per guanyar. Sol dependre de la importància que donen els dirigents de l’agència de publicitat a la “creativitat” per guanyar negoci i prestigi. Però en aquesta entrada de “Ai la Publicitat” del que vull parlar és de com se sent el creatiu, tingui l’estatus que tingui, quan l’agència inverteix en ell i l’envia amb totes les despeses pagades a aquest Festival de la bonica i cara ciutat del sud francès.

Els bons moments: quan s’hi va sense la pressió d’haver de guanyar lleons, quant s’hi va a aprendre i veure el millor que es fa al món (això només era vàlid quan no existia internet) I si tens la sort de guanyar un lleó (em va passar a mi amb el primer lleó que vaig guanyar, un plata en TV, el millor premi d’una agència de l’estat Espanyol en aquella edició del festival) els focs artificials del sopar de comiat semblen esclatar en honor teu. I només és sort. Molta sort.

Els moments si fa o no fa: quan s’hi va amb alguna possibilitat més o menys remota de guanyar un lleó petit o accèssit, quan t’hi va alguna cosa però si no es guanya no passa res. Quan té més importància el socialissing del Martinez o dels passejos per la Croisette. Quan es parla de política associada a les possibilitats en el palmarès d’un país o un altre, en funció de la composició del jurat internacional. En definitiva, quan qualsevol cosa et distreu de l’objectiu principal. Vaig poder gaudir d’un lleó de bronze en TV i d’un diploma de finalista en gràfica, en algunes edicions de si fa o no fa, i per descomptat de molts marços.

Els moments difícils: quan si va amb la pressió de guanyar algun lleó. D’entrada, això vol dir que ets Director Creatiu o Director Creatiu Executiu. A les hores, et mires amb atenció especial les projeccions en les categories que participes i fas càlculs de possibilitats sense base científica, només per poder tenir opinió davant els màxims responsables de l’agència. En aquestes edicions, les bouillabaisses mai és paeixen bé (l’endemà solen sortir panses) i els cars gin tònic del Martínez tenen gust de fel i de frustració. Són moments per les baldufes i per desaparèixer dissimuladament en qualsevol cau. No és pas fàcil mantenir una postura serena i indiferent. Només un any entre uns quants, vaig poder tenir l’alegria de guanyar un altre lleó de plata en TV. La resta carbó i més carbó: el millor antídot contra l’ego.

Així ha estat els meus festivals, no crec pas que siguin molt diferents dels meus col·legues.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: