La cuina d’en Pellofa a Madrid

Madrid-castizo

 

Ara no hi vaig tant, però encara és rar el mes que no m’acosto a la capital de l’Estat. Com que avui és divendres i toca parlar de la cuina d’en Pellofa, vull compartir amb vosaltres el que sol passar quan vaig tot sol a un bon restaurant de Madrid (ha de ser de cert renom). Primer de tot reconec que sóc un xic torracollons per no dir el tòpic de “tocat per la tramuntana”, i en segon lloc, tinc algunes manies pròpies de l’edat, com per exemple: no menjar peix lluny de la costa. Explicaré la història en forma de diàleg. Cada paraula és absolutament verídica.

Sóc atès pel maître en entrar, encara sense treure’m el barret:

  • Buenas tardes, Caballero, ¿tiene usted reserva?
  • Sí, pero no tengo caballo
  • ¿Como dice…?
  • La verdad, no tengo caballo y no lo pienso tener…

El maître es rasca la closca i em mira un xic desconcertat, però al final sembla que ha trobat la solució

  • Señor, ¿su nombre, por favor?
  • Pere

Es mira el llibre de reserves una bona estona, fins que torna a mirar-me amb el dubte reflectit a la cara

  • Solo tengo un Pérez a esta hora, para una sola persona.
  • Debo ser yo, no hay duda.

Assegut a taula amb la carta a les mans, torna el maître per anotar la comanda, amb posat professional. Jo continuo seriós

¿El senyor va a tomar carne o pescado? Le puedo recomendar…

  • ¿Pescado?, aquí, en Madrid, tan lejos de la costa, no, la verdad es que no, prefiero carne.
  • Perdone senyor, però en Madrid tenemos el major pescado de Espanya.
  • Ah sí, ¿Y donde lo pescan?
  • Lo traen diariamente de las más reputades lonjas de Galicia, el Cantábrico y las Vascongadas, vienen en camiones frigorícos que no tardan más de….
  • Es possible, pero no me fio, lo siento. Además, a mi me gusta el pescado y el marisco del Mediterráneo.

El maître em deixa per impossible i pren nota de la comanda: amanida i carn. Tenim algun problema amb el vi, perquè sovint demano negre Conti de Capmany i no en té, però trobem una solució.

Després de les postres, qui s’acosta és un cambrer de sala, per demanar-me si vull quelcom més.

  • ¿Desea tomar cafè o una infusión?
  • Si, un cafè por favor
  • ¿Sólo?
  • Si, no deseo nada más, gracias.
  • Perdone, me refiero si lo quiere solo o con leche.
  • Yo ne le he pedido leche
  • ¿Desea un cortado?
  • Yo no la he pedido ningún cortado
  • Entonces, quiere un cafe solo.
  • ¿Es que tengo obligación de pedir algo más?; empieza a parecerme una impertinència tanto “solo”
  • Perdone, no se lo tome a mal, es que en Madrid, un cafè solo…
  • ¿Sabe qué? … solo traiga un cafè, nada más.

Deixo una bona propina pel que han hagut d’aguantar i per fer palès que els catalans no som tan garrepes com es pensen. Apa, adéu-siau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: