Excuses per no deixar de fumar:

la foto 1(Nota: la novel·la de la foto la vaig escriure jo)

  • No em dóna la gana
  • Avui, precisament avui, és un mal dia per deixar de fumar.
  • Les prohibicions em provoquen urticària.
  • Sempre havia volgut ser un tipus dur com en Humphrey Bogart.
  • En Santiago Carrillo va morir fumant amb 97 anys.
  • Vaig deixar l’esport pel tabac i estic la mar de bé, no tinc res trencat, res esquinçat i no porto ferros incrustats enlloc per culpa de glamuroses caigudes en bicicleta.
  • Un no pot pretendre morir sa.
  • O fumo o buido la farmàcia de pastilles de química anti-depressió.
  • Sempre es pot deixar per més endavant
  • M’esperaré a saber els resultats de les eleccions del pròxim 27 de setembre i si guanya el sí a la independència, ho deixo. Apa, ja està dit.
  • En l’última radiografia de pulmons estava bé i en el posterior TAC , també. I a les proves d’espirometria vaig treure un notable.
  • Si algun dia he de marxar de casa, necessitaré anar a comprar tabac.

 

 

Anuncis

Com vaig crear “el algodón no engaña”

Unknown

El Dtor. de marquèting de Henkel volia donar un nou impuls a Tenn, un netejador d’ús universal que no aconseguia despagar. Els competidors i líders en vendes eren Ciff i Vim. Un tenia un key visual que era el peu d’una patinadora de gel que donava voltes i més voltes ratllant-lo. L’altre era el puny d’un home amb una canellera que colpejava el terra amb decisió. Ja us podeu imaginar el que venien aquests key visual.

En una reunió de marca, aquest Dtor. de màrqueting ens va encarregar primer de tot un key visual per a Tenn i després ja veuríem. Jo era el redactor de Tiempo/BBDO responsable de crear-lo, juntament amb el meu art.

I se’n va ocórrer la idea de passar el cotó-fluix per les rajoles per a demostrar la bondat de la neteja. És sabut que al coto-flux s’hi enganxa tot. El key visual va agradar i es va decidir passar a la creació d’un espot de 30” per donar a conèixer la prova del cotó-fluix.

La idea del majordom no va sortir ni a la primera, ni a la segona, crec recordar que va ser a la quarta. Un expert paradigmàtic amb una prova empírica. Es va decidir tirar endavant i després de 17 presentacions, vam arribar al definitiu story board, el primer d’una llarga sèrie que fa més de vint anys què està vigent. El va rodar en Santiago Borràs.

L’eslògan “el algodón no engaña” va ser una conseqüència lògica de tancar amb contundència el redactat de l’espot.

Anecdotari:

  • Sens dubte, el Majordom de Tenn és el personatge de carn i ossos creat per la publicitat amb més anys de permanència en la comunicació d’una marca. Tot un rècord.
  • L’seslògan va traspassar ràpidament els límits de la publicitat i encara avui és rar el dia que un polític o un periodista no el faci servir. Un altre rècord únic.
  • Mr Propper de P&G, que va irrompre al mercat poc després es va haver de conformar amb el segon lloc de mercat (el primer era de Tenn) durant més de 10 anys (normalment P&G quan fica la banya en un ninxo de producte tarda de mitjana 2 anys en fer-se amb el lideratge)

 

 

21 motius pel sí a la independència

Estelada_blava.svg

  1. Perquè sí!
  2. Per què no?
  3. Per favor
  4. Per si de cas
  5. Per anar tirant
  6. Per sortir del pas
  7. Per fer-hi alguna cosa
  8. Perquè no sigui dit
  9. Perquè és tard i vol ploure.
  10. Perquè et surt dels collons
  11. Perquè et surt dels ovaris
  12. Per donar pel sac a en Duran i Lleida
  13. Per no escoltar més al Borbó
  14. Per no ser menys
  15. Per tocar allò que no sona a algú
  16. Per acabar amb la merda de Transició
  17. Per tombar l’estaca
  18. Per deixar de ser bífid
  19. Per ser català de ple dret
  20. Per començar la setmana en dissabte
  21. Per l’esma de viure en llibertat

Una cigarreta a la revetlla de Sant Joan.

QrXgXMhCSouyhU7idq7g_IMG_8402

Fa estona que la tinc als dits. Fa estona que me la miro. La trobo bonica, ben feta, honesta, és la cigarreta de ben sopat, una de les millors sens dubte. L’ensalivo. M’estic a la terrassa de casa a Barcelona a la nit de Sant Joan, des d’on atalaio el Tibidabo engalanat de festa. Me la poso als llavis i em disposo a calar-li foc, tot evocant les fogueres de la meva infantesa a un petit poble de l’Alt Empordà. Just en aquest moment esclata a prop –no sé a on- un petard d’allò més bèstia i de l’ensurt, la meva cigarreta acabada d’encendre, agafa vida pròpia i és llença al buit des d’un sisè pis. És clarament un suïcidi, perquè tot seguit és atropellada per un cotxe que circula ràpid pel carrer Paris. Encara amb la boca oberta d’on s’ha esmunyit la cigarreta, del primer ensurt del petard passo sense pausa a l’ensurt de veure amb els meus propis ulls com la meva estimada cigarreta empren un camí sense retorn. Esbalaït, transcorren uns segons en què no sé què fer. Els familiars de dintre el pis es pensen que estic fumant però jo només penso en el que faria si tingués davant a l’imbècil que ha llençat aquell petard que faria la competència al bombardeig de Barcelona el 1939. Tinc altres cigarretes, hauré d’agafar-ne una altra, provo de tranquil·litzar-me, però no en sé, encara albiro la burilla apagada que jau inerme en l’asfalt. Havia estat companya inseparable dels meus dits abans del decés, no seria pas tan fàcil substituir-la, però l’ànsia de fumar duu els meus dits a agafar-ne una altra amb decisió i prémer-la fort amb els llavis, no fos cas que esclates un altre petard èmul d’una bomba italiana del 300 Kg. Odio els petards, em sobresalten, fan que el meu cor visqui en crisi permanent i tanmateix, boca i dits no obeeixin com cal al cervell. Sí, els odio, sabeu què? Vaig a fumar-me la cigarreta al safareig del cel-obert del bloc de pisos, allà segur que la fresa queda més esmorteïda i podré fumar tranquil.

Breu història del cap del departament creatiu d’una agència de publicitat.

photo-1413977886085-3bbbf9a7cf6e

  1. Temps era temps, el cap del departament era el Director d’Art.
  2. Amb l’adveniment de la TV i la creixent importància dels redactors, es va instituir la figura del Director Creatiu (podia provenir d’art o ser un redactor), que va gaudir d’una llarga vida i molt de prestigi.
  3. A fi d’acontentar els joves taurons es va instituir la figura del Director Creatiu Adjunt o Associat segons l’agència.
  4. En algunes agències grans van haver d’acontentar els millors creatius, anomenant diversos Director Creatius a l’hora, sense un cap visible. Organització horitzontal.
  5. Però això va durar poc, la verticalitat és més dinàmica que la posició estirada. Es necessitava un líder per sobre dels Directors Creatius i així va néixer la figura del Director Creatiu Executiu.
  6. Van passar els anys i en alguna agència en què el Director Creatiu Executiu era bo de cara al client i de cara al negoci, van pensar que faltava més títol i l’escollit va ser el de Director General Creatiu. I sembla que per aquí s’ha quedat la cosa de moment.
  7. També s’han conegut alguns socis minoritaris d’agència –no multinacional- amb el títol de Vicepresident Creatiu

NOTA: Al meu entendre hi ha certa confusió sobre el nom “Director Creatiu”. Per a mi sempre ha estat un títol, ans al contrari hi ha qui considera que és un ofici. Ui que va. No pas.

 

 

Peix a l’olla d’Empori (conegut també com a Peix a l’olla de Sant Pere Pescador)

foto 2

Origen:

Cuina d’homes i que no se m’enfadi cap dona. En dies senyalats, els pescadors d’Empori varaven les barques a la gola del Fluvià, feien foc, hi posaven una olla gran i hi llançaven dintre el peix de “destrio”, aquell que rebutjaven les peixateres (que eren invariablement les seves dones). Després de menjar i beure solien cantar havaneres. Bé o malament, no en tinc ni idea, només hi vaig acompanyar el pare una vegada quan tenia cinc anys.

Ingredients

  • Escórpores , rogers, llucets, alguna castanyola (sèpia pròpia de la zona), pagell, orades petites, algun franquet,…
  • Oli, julivert i pèsols.

Preparació.

  • (Nota: sobretot no fer sofregit) Primer es tira un bon raig d’oli fins a omplir el fons de l’olla (millor ben gran), després el julivert tallat a bocins i finalment el peix, abocant aigua fins a cobrir-ho tot. Quan el bull és ben palès, s’afegeixen els pèsols.
  • Es recomana força pa perquè el suc és gustós, generós i no embafa.

Bon profit i bona cantada d’havaneres

 

Política d’estar per casa.

 

photo-1430126833726-4a091c572f3c

Sí, a casa en la intimitat, també es fa política. Quan es té el costum (o vici) de veure en família els telenotícies a l’hora de dinar o sopar, tant se val, és inevitable comentar en veu alta les notícies més rellevants, això per dir-ho fi, per no esmentar els renecs adreçats a la tele contra tal o qual retallada, els ennuegaments sobtats per culpa d’un nou cas de corrupció o alguna malifeta d’en Duran-Lleida, per posar només alguns exemples clarificadors

Si els fills són petits, veien els excessos d’ira del pare o la mare, solen fer preguntes de difícil resposta i algú acaba dient allò de “calla i menja, son coses de grans”

Ans el contrari, si els fills són púbers o més grans, inevitablement intervenen i és clar, pot passar de tot, perquè aquests solen tenir idees pròpies i portar la contraria. No cal reproduir un d’aquests entranyables moments familiars, cada casa és un món.

No vull ni plantejar que a casa hi visqui un avi o àvia, veterans de la dictadura de Franco, d’una banda o altra.

Enfront d’unes eleccions és quan la política d’estar per casa esdevé paradigmàtica. Si la parella i els fills en edat d’urna van a una, en parlen tranquil·lament i consensuen el vot útil, el vot de càstig o el vot sobiranista si és el cas. Ans al contrari, si la mare, el pare, fill, filla o fills i filles, no combreguen en política i cadascú va a la seva, els dies són difícils, plens de desconfiances mútues, de silencis davant les notícies, de ser fidels a la cita de què “a boca tancada no entren mosques”, talment com una família desestructurada.

Aquesta tensió es fa insuportable el dia de reflexió i finalment esclata quan a les vuit del vespre de la nit electoral es donen les enquestes a peu d’urna. A les hores, l’alegria i la mala llet va per barris a la mateixa llar. Tampoc es tracta de fer sang i les emocions procuren portar-se amb discreció, tant les dels que es creuen guanyadors com les dels que es saben perdedors.

Amb el pas dels dies, de mica en mica s’anirà restablint la pau familiar (o armistici, o tractat de no-agressió, o treva), no exempta d’algun ensurt; ja se sap que en política sempre pot saltar la llebre, ale op!