Ceba al cop de puny

ceba-figueres

Origen:

El meu record més antic d’aquesta manera de menjar la ceba és a l’era de Riumors quan tenia pocs anys, el poble de la mare a menys de deu quilòmetres de Figueres. Al bell mig de la pols i amb tots els homes amb barret de pallaire per aguantar el sol del migdia. A casa, a Empori, també es preparava tot sovint, a part de l’amanida verda convencional.

Ingredients:

  • Ceba de Figueres, millor ben gran.
  • Oli d’oliva de trull de l’especialitat “argudell” pròpia de l’Empordà.
  • Vinagre de vi
  • Sal

Preparació:

  • Es treuen les fulles superficials, es renta amb aigua i es col·loca sobre el pedrís de la cuina.
  • Amb decisió i força, se li dóna un bon cop de puny de dalt a baix a fi d’esbardellar-la.
  • Es torna a rentar bé amb aigua, d’aquesta manera si és un xic folla, perdrà la fortor.
  • A les hores s’obra com una flor, sense que quedi trencada enlloc.
  • A continuació s’omple bé d’oli, una mica de vinagre i sal al gust de cadascú.

Bon profit.

  • Vas trencant els talls de ceba amb les mans i comences la degustació.
Anuncis

Els xupa-culs

Autobahn Straenverkehr  Matthias Buehner

Son aquells conductors que quan tu vas pel carril de l’esquerra a l’utopista, se suposa que avançant, se t’enganxen darrere teu perquè els deixis passar. A mi no en preocupen massa, la veritat, però sé de molta gent a qui posen nerviosos en grau summe. Tendeixo a pensar que son persones prepotents de mena que solen conduir cotxes d’alta gamma (he constatat una majoria de BMW, serà per allò del “t’agrada conduir?”) i que es creuen en la necessitat d’amortitzar el cost del vehicle.

Recomano sobretot no prendre’s la justícia per un mateix. Jo ho vaig fer una vegada i aquell xupa-culs quasi es fot la gran hòstia. Va anar així: Era un BMW i feia estona que el tenia a un metre del meu cul, pam més pam menys, inclús va fer-me ràfegues de llum en més d’una ocasió. Em vaig emprenyar, ho reconec, perquè anava avançant al meu ritme uns quants cotxes a quasi 130 km/h. Sense deixar de pitjar l‘accelerador, amb el peu esquerre vaig tocar un moment el pedal del fre sense perdre velocitat. El meu cotxe és un Discovery força alt i és clar, els llums de frens del darrere li van anar directament als ulls del xupa-culs. Pel retrovisor vaig poder veure com el BMW feia una ziga-zaga i quedava més endarrerit respecte del meu cotxe. Em va semblar obvi que l’home es va espantar i va frenar de cop perdent una mica el control del cotxe.

No ho tornaré pas a fer més. Primer és la seguretat de tots. Hem de deixar de costat els nostres egos i prioritzar la seguretat per sobre de tot; i si altres no fan, mala sort, és el que hi ha.

Conte del bon judici i de la saviesa

PlEgx5PSoiiJOmnE2izQ_NYC skyline empire-1

(adaptació lliure d’una narració popular)

 

El President d’una agència de publicitat multinacional tenia tres directors creatius que estimava com a tres fills i desitjava donar-los la millor formació possible.

Va convocar a tots els directors creatius i directors generals de les cent disset agències de la network repartides arreu del món.

Tots es van aplegar al castell de l’Avinguda de les Americas a Manhattan (Nova York). El President va parlar:

 

  • Publicitaris de tot el món: seríeu capaços d’esprémer les vostres neurones fins al punt de resumir, amb bon judici i saviesa, tot el coneixement de més de cent anys de publicitat en un sol llibre?…
  • … Jo, deia el president, donaria el llibre als meus tres directors creatius estimats i els diria: “Teniu, traieu-li tot el suc”

 

Tothom va tornar a les respectives agències i es van tancar als seus despatxos. Després d’un any de dures sessions de feina, de reunions, discussions, viatges i vídeo-conferències, van poder entregar al President un volum enorme amb el compendi del seu treball.

El President va felicitar-los per la feina feta i van donar el llibre als seus tres directors creatius. Però mentrestant en rumiava un altre.

 

  • Seríeu capaços de seguir esprement el cervell i resumir, amb bon judici i saviesa, tot el contingut d’aquest llibre en una sola frase?

 

Visiblement preocupats va tornar als seus països d’origen. El repte era estimulant, però semblava impossible. Aquest cop la network es va coordinar com mai, es van crear equips específics per resumir cada capítol del llibre. Es crearen task force d’estudis semiòtics i d’avaluació de cada paraula. Se celebraven maratonians brainstormigs fins a les tantes de cada nit. Quant un professional es rendia per culpa de l’esforç, immediatament era substituït per un altre de més fresc.

Cinc anys més tard van poder presentar-se al President amb la frase compendi:

“ETS TAN BO COM LA TEVA ÚLTIMA CAMPANYA D’ÈXIT”

 

Al President li va agradar la frase i això el va animar a fer una última demanda:

 

  • Seríeu tan agosarats de resumir, amb bon judici i saviesa, aquesta frase en una sola paraula?

 

La network es va posar a treballar. Va demanar ajuda a tots els filòsofs i lliurepensadors del món, a les acadèmies de la llengua, a les universitats més prestigioses, a tots els premis Nobel vius, a futuròlegs. Es pensaran milions de paraules. Es rebutjaran milions de paraules.

Aquesta vegada van tardar dotze anys a presentar-se davant el President, ja una mica afeblit per un atac de cor. Aquest, ansiós i il·lusionat va voler saber la paraula sense demora:

 

  • President,… La paraula és: “POTSER”
  • Potser, potser,… repetia el President en un fil de veu.

 

 

Traducció lliure d’un capítol del meu llibre “Quizás”, editat el 2007

 

Que bons que són aquests cigarrets! (1a part)

Post dedicat a la Setmana Sense Fum

Processed with VSCOcam with q10 preset

Estic parlant dels que es fumen de més a més, aquells que no toquen dintre de l’esma diària i malgrat això són plaents en grau summe.

 

  • Un dia a primera hora del matí, per la raó que sigui, et quedes sol a casa perquè t’has d’afaitar i no t’ha donat temps abans. Recomano obrir totes les portes i finestres a fi d’orejar bé, no fos cas, i a continuació després de posar-te l’escuma d’afaitar, encens el cigarret i vas fumant alhora que afaitant. Deliciós.

 

  • Arribes just a l’Aeroport, fas el check-in, et despulles físicament i mentalment davant els uniformats, xiules (jo sempre xiulo) i et dirigeixes cap a la zona de la porta d’embarcament fins a trobar els vàters, entres en el reservat de cagar, tenques i encens el cigarret. Pura glòria. Si el vol és de llarga durada, millor fer-ne un parell de seguits, no fos cas.

 

  • Veient el Barça per la tele. En Messi trenca la cintura del defensa, s’endinsa a l’àrea i es pixa el porter amb una vaselina. Goooool. Surts corrents cap a la terrassa i cerques aquell lloc que encara es pot veure la tele (sense sentir-la) i encens el cigarret. Sensacional. A cada calada voldries que Messi tornés a fer-ho.

 

  • En cas de tenir piscina a casa, no importa si és gran o petita. L’aigua sempre és freda i cal entrar-hi a poc a poc (capbussar-se és massa perillós a segons quines edats) Quan l’agua està a punt d’arribar als genitals cales foc al cigarret, aspires profundament i quan expires el fum, deixes que l’aigua inundi els genitals. Orgàsmic. Un gran cigarret, sens dubte dels millors.

 

  • Aquell amic que tant t’estima t’acaba de fotre una esbroncada en ple carrer perquè encara no ho has deixat, ans al contrari que ell, que “fixat que bé que em trobo”. Aconsello no dir res, fer la callada, agafar un cigarret i encendre’l als morros de l‘amic, i aspirar i expirar amb fruïció, procurant que el fum dibuixi llaços d’amistat eterna. Suprem.

Sembla que l’Ada Colau serà alcaldessa

Les enquestes ja ho preveien. Enlloc com a Catalunya i la seva capital, Barcelona, per acollir els moviments sortits de la gent més necessitada i emprenyada, així ha estat al llarg de la història. A mi ja m’està bé, encara que hagués preferit que guanyes ERC o la CUP, que tanmateix han tret prou bons resultats.

D’una manera o altra s’havia de posar en entredit (no vull dir la paraula “castigar”) el paper dels partits de sempre, sobretot els de dretes, tristos protagonistes d’una corrupció inaguantable i d’un cinisme desvergonyit.

Els de Podemos, d’aquest polítics corruptes, en general, en diuen “la casta”, però humilment crec que s’equivoquen, només són els sicaris de la “casta” autèntica, la que representen els mercats i tots aquells consumibles que són pràcticament indispensables: Gaire bé ningú pot passar sense llum, gas, aigua, benzina, telèfon, cotxe, casa, roba, menjar, bancs, assegurances, etc. I on van els polítics quan es jubilen o els jubilen? Agafaran la porta giratòria i aniran de conseller d’alguna d’aquestes empreses dels “mercats”. No falla.

Bé, tornen a l’Ada. Li desitjo tota la sort i l’encert necessari per pactar amb ERC o la CUP per formar un govern de la ciutat prou sòlid. Espero que no ho intenti amb el partit sense ànima, el PSC, que ni una agressiva campanya de propaganda del Risto Mejide ha aconseguit salvar-lo del desastre.

Ànim Ada, fes feliç als barcelonins i si et plau no creïs frustració en la gent d’arreu de Catalunya de cara a al procés d’independència. Si de veritat defenses el “dret a decidir”, actua en conseqüència. Catalunya s’ho mereix.

 

Segueixo fumant

photo-1429186219543-755f5bfeeef8

 

A l’any 2009 vaig publicar en castellà la novel·la “Fumar puede no matar” amb el pseudònim de Vicente Amiel (els cognoms de la mare, castellanitzat el primer). En aquells temps la prohibició de fumar al llocs s’havia endurit considerablement amb una nova llei, i d’aquesta manera vaig provar d’esbravar la meva frustració. Avui en dia tot segueix igual de fotut pel fumador, condemnat a fer companyia als gossos que esperen a les portes de les botigues i a conèixer tots els amagatalls dels blocs d’oficines on poder fer unes calades furtives. Malgrat tot segueixo fumant.

A vegades he pensat en reduir el nombre de cigarrets diaris i he escrit una llista dels que m’agraden més o em senten millor, a fi de prioritzar-los. La publicaré en aquest blog recentment inaugurat per si pot interessar algú:

 

  • El de després del cafè amb llet recent llevat (a la terrassa de casa)
  • El de sortir de casa i trobar-me al carrer per primera vegada del dia.
  • El de després del tallat (servit per l’Alberto) a la terrassa de La Bodegueta, fullejant l’Ara abans de pujar al despatx.
  • El de constatar que encara no ha entrat un pagament llargament esperat (a la petita eixida que dona al cel obert ple de merda)
  • El d’abans d’entrar a una reunió.
  • El de després de sortir de la reunió.
  • El d’esperar que et toqui taula per dinar a la terrassa de La Bodegueta.
  • El primer cigarret assegut del dia, amb el cafè, després de dinar.
  • El de no em surten les idees (a l’eixida merdosa).
  • Evidentment, el de he tingut una bona idea (a l’eixida merdosa).
  • El d’anar a peu cap a casa per fer exercici (25 minuts)
  • El de fer repàs de premsa al iPad a la terrassa de casa, desprès de picar alguna cosa abans de sopar.
  • El de ben sopat, abans de rentar el plats (terrassa)
  • El d’abans de rentar-me les dents per anar a dormir (terrassa)

 

Sens dubte son el catorze millors de cada dia, em concentraré en aquests. En la propera entrada relacionada amb el tabac, parlaré del cigarretes extra-ordinaris, aquells que de tant en tant complementen els anteriorment descrits. N’hi ha de molt plaents i guaridors.